Missió solidària a Bolívia

A Barcelona, una cataracta sol resoldre's amb una visita programada i una intervenció quirúrgica ràpida i segura. Al Beni, la regió amazònica de Bolívia, pot significar anys de foscor.

Aquesta diferència va ser el que va portar els doctors David Andreu i Susana Duch a viatjar a una de les regions més remotes de Bolívia, en companyia del Dr. Juan Duran del Pujol i del Dr. Felipe Costales, de la mà de la seva fundació, Mirada Solidària, i les instal·lacions de Càritas a Trinidad, la capital del Beni.

Un territori amazònic on la pobresa, les distàncies i la falta de mitjans fan que patologies com les cataractes o el glaucoma avancin sense fre i sense possibilitat real de tractament. Allà, recuperar la vista no és una cita més a l'agenda: és una oportunitat que potser només arriba una vegada a la vida.

El Beni: quan la vista depèn de la distància, el temps i la sort

Al Beni, l'oftalmologia no és un servei accessible: és un desafiament geogràfic, econòmic i cultural. Per a una població de gairebé mig milió d'habitants, un petit equip d'oftalmologia pública cobreix una extensió immensa de selva, rius i comunitats aïllades. Això significa que patologies comunes com les cataractes o el glaucoma avancen sense diagnòstic precoç, sense seguiment i, en molts casos, sense tractament possible. A més del difícil accés a l'assistència mèdica, en aquest país, tothom ha de pagar la totalitat del cost dels medicaments. El cost dels col·liris és fins i tot més elevat que a Europa. Malalties cròniques com el glaucoma no es poden tractar bé per les limitades economies de la població.

Allà, perdre visió no és l'excepció: és part del dia a dia.

Tant és així que, durant la missió, l'equip va trobar un cartell improvisat a l'entrada del centre de salut que deia que ja no es podien inscriure més pacients per operar-se amb “els espanyols” perquè la llista estava plena. Un missatge senzill que reflectia, amb una claredat brutal, la magnitud de la demanda i l'esperança que l'arribada de l'equip de VERTE i de Mirada Solidària havia despertat en la comunitat.

Les circumstàncies vitals dels pacients també van marcar la missió: persones que havien perdut un ull i vivien amb por de quedar-se cegues; comunitats senceres sense accés a col·liris bàsics; mares i nens recorrent llargues distàncies per poder ser atesos.

Operar amb el mínim indispensable: tècnica, paciència i un quiròfan aturat en el temps

Les cirurgies es van realitzar amb un aparell de facoemulsificació portàtil, el mateix que utilitzen moltes missions humanitàries en el món, i un microscopi antic que encara resistia el pas del temps. Els quiròfans recordaven els d'aquí fa diverses dècades: senzills, funcionals, i molt lluny de la tecnologia habitual al nostre país. Però allà, el que faltava en maquinària i tecnologia es compensava amb molta calma i esforç.

Cataractes tan denses que aquí gairebé no veiem ja, glaucomes avançats sense tractaments previs, lesions traumàtiques que havien esperat massa… Cada cas exigia un nivell de precisió i concentració extraordinària. I, així i tot, l'equip va trobar una manera d'avançar, ajustant gestos, adaptant tècniques i, sobretot, confiant en l'experiència acumulada de centenars d'intervencions al llarg dels anys.

“Quan no tens la tecnologia que et permet fer les coses com les fas a casa, t'adones del que és essencial”, explicava el Dr. David Andreu. “És dur saber que, per falta de mitjans, alguns casos podrien no tenir el resultat que tindrien a Barcelona, però fas tot el possible, i, afortunadament, moltes vegades, funciona”, afegeix el director mèdic de VERTE.

Una de les missions de la campanya va ser la formació de tres oftalmòlegs joves que treballen en aquest mitjà amb il·lusió, però amb poques oportunitats d'actualitzar els seus coneixements. Gràcies a ells, s'està fent el seguiment de tots els pacients que van ser operats durant la missió.

Quan un viatge et canvia la manera de veure les coses

Al final, més enllà de les xifres, dels quilòmetres recorreguts o de les dificultats tècniques, el que queda és la sensació d'haver format part d'alguna cosa que va més enllà d'una missió mèdica. Al Beni, cada cirurgia no era només un procediment: era la possibilitat de tornar a caminar amb seguretat, de reconèixer un rostre, de llegir, de treballar, de viure sense por al fet que la foscor avancés una mica més. Allà, hi ha moltes persones que, per la seva manca de la mínima visió, no poden continuar treballant en el camp, necessiten assistència familiar o pateixen desnutrició. Donar visió a aquestes persones té un valor vital incalculable.

L'equip va tornar amb la certesa que, encara que no poden canviar la desigualtat estructural del món, sí que podem canviar la vida d'algú en un moment concret. I aquest impacte, petit en el mapa global, immens per a qui el rep, és el que dona sentit a tot.

“T'adones que allà cada gest val més del que imagines”, explica la Dra. Susana Duch. “Arribes per operar, però marxes amb una lliçó d'humilitat i d'humanitat que t'acompanya durant molt de temps”.

I potser per això l'agraïment de les persones ateses té un pes tan especial: perquè no es limita a la paraula “gràcies”, sinó que es queda gravat en mirades que recuperen llum després d'anys de penombra. Mirades que, sense dir res, et recorden per què val la pena viatjar tan lluny.

La missió no hauria sigut possible sense la col·laboració del Dr. Durán del Pujol, l'experiència i el compromís del qual van ser fonamentals en totes les jornades quirúrgiques. A VERTE volem agrair també la feina feta per la Maite Alibau, que va assumir gran part de l'organització i logística del viatge, i a Càritas Beni, per la cessió de les seves instal·lacions i el suport constant que va permetre atendre a centenars de pacients en condicions especialment complexes.